Amnèsia
Sala Trono i TNC
Data: 15/02/2025
Hora: 20.30 h
Durada: 95'
Preu: 25€
Descomptes: 15%: Carnet de la Biblioteca de Tàrrega; 20%:Tr3sc, Carnet Jove, majors de 65 anys, aturats i persones amb discapacitat; 5€: Menors de 18 anys
Fitxa artística:
Gènere: comèdia
Autoria i direcció: Nelson Valente
Traducció: Joan Negrié
Intèrprets: Mercè Aránega, Màrcia Cisteró, Míriam Iscla, Joan Negrié, Victòria Pagès i Biel Rossell
Escenografia i vestuari: Albert Pascual
Il·luminació: Ganecha Gil
Disseny de so: David Solans
Sinopsi:
Amnèsia és una comèdia del dramaturg argentí Nelson Valente sobre les dificultats d’entendre’s entre els diferents membres d’una família a l’hora d’enfrontar-se al fet que la mare, puntal de la família, necessitarà ajuda a partir d’ara perquè ja no podrà viure sola. Amb un humor irònic, l’autor i director argentí ens planteja un tema delicat però inevitable: I ara, qui cuida la mare?
El que Amnèsia proposa plantejar a l’espectador va més enllà de qüestionar la sinceritat com a vehicle de comunicació entre les persones. Ja no estem parlant del “permís” per dir la veritat. Es tracta de la voluntat d’escoltar-la i del gest de convidar l’altre que ens la digui. Ja sigui en l’àmbit familiar, sentimental, laboral... Avui en dia, es dona per fet que el que volem que ens diguin no és el que realment ens passa, o el que som realment, sinó allò que ens farà menys mal.
I amb l’excusa de cuidar l’altre, ens anem acomodant en una veritat supletòria que va ocupant el lloc del que realment és. Però tard o d’hora aquesta veritat sempre apareix.
Amnèsia és una comèdia del dramaturg argentí Nelson Valente sobre les dificultats d’entendre’s entre els diferents membres d’una família a l’hora d’enfrontar-se al fet que la mare, puntal de la família, necessitarà ajuda a partir d’ara perquè ja no podrà viure sola. Amb un humor irònic, l’autor i director argentí ens planteja un tema delicat però inevitable: I ara, qui cuida la mare?
El que Amnèsia proposa plantejar a l’espectador va més enllà de qüestionar la sinceritat com a vehicle de comunicació entre les persones. Ja no estem parlant del “permís” per dir la veritat. Es tracta de la voluntat d’escoltar-la i del gest de convidar l’altre que ens la digui. Ja sigui en l’àmbit familiar, sentimental, laboral... Avui en dia, es dona per fet que el que volem que ens diguin no és el que realment ens passa, o el que som realment, sinó allò que ens farà menys mal.
I amb l’excusa de cuidar l’altre, ens anem acomodant en una veritat supletòria que va ocupant el lloc del que realment és. Però tard o d’hora aquesta veritat sempre apareix.