La distància, càpsules de memòria
Coma 14 i Société de la Mouffette
Dates: Divendres 8, dissabte 9 i diumenge 10 de novembre
Arxiu Comarcal de l’Urgell (C/ de les Sitges, 4)
10 passis al dia per a 12 espectadors.
Preu: 20€
Durada: 40'
Descomptes: 15%: Carnet de la Biblioteca de Tàrrega; 20%:Tr3sc, Carnet Jove, majors de 65 anys, aturats i persones amb discapacitat; 5€: Menors de 18 anys
Fitxa artística:
Instal·lació multidisciplinar
Dramatúrgia: Vera González i Tolo Ferrà
Direcció i vídeo: Tolo Ferrà
Autoria textos: Denise Despeyroux, Antònia Vicens, Jorge Muriel, Itziar Pascual, Rulo Pardo, Vera González i Tolo Ferrà
Autoria música: Julie Reiner, Ivan Palomares, Mariano Marín, Iñaki Rubio i Antonio M. Mairata
Intèrpret: Àlex Palomo
Escenografia: Amaya Cortaire
Assessoria il·luminació: Juanjo Llorenç
Sinopsi :
LA DISTÀNCIA és un projecte multidisciplinari que barreja teatre relacional, arts vives, instal·lació artística i tecnologia. Una peça composta per testimoniatges reals, poesia visual, textos dramàtics, animació audiovisual i poesia, que fa una reflexió sobre el que hem viscut, però sense oblidar com era el nostre punt de partida abans de la pandèmia i cap a on hauríem de caminar com a societat.
Al llarg dels noranta-vuit dies de l’estat d’alarma només podíem recórrer unes certes distàncies: fins al mercat per a comprar menjar (dos-cents cinquanta-tres passos en el meu cas), per a treure al gos, per a anar a treballar si formaves part dels treballadors essencials, per a tirar les escombraries als contenidors. Els menors no tenien dret a recórrer cap distància fora de casa, no hi havia escola, no hi havia parcs, no hi havia possibilitat de trepitjar la sorra.
Les distàncies no recorregudes eren les que es feien més difícils: la distància fins a la casa dels teus pares, fins al col·legi dels nens, fins a l’abraçada dels teus amics, fins al petó de la teva parella. De sobte el temps també es va convertir en distància: vint dies per a anar al teatre, setanta dies per a tornar a fer olor el seu jersei, trenta-cinc dies per a acabar aquesta partida de billar que va quedar a mig fer, cinquanta-quatre dies per a veure als avis al pati de la residència, els dies que queden fins a tornar a ballar en un concert de música.
Algunes distàncies s’han fet infinites, com les que hi ha fins als éssers estimats que han mort. Unes altres s’han escurçat, com la que et separa dels veïns de l’edifici de davant, o la distància amb els amics que estan fora, però que s’acosten a través de videotrucades. Però hi ha altres noves; distàncies per imposició: com la distància interpersonal. Potser ara hem de repensar les nostres distàncies, fer-les a la nostra mesura, escurçant unes i allargant unes altres, per a ser, en la mesura que sigui possible, més felices com a individus i com a societat.
LA DISTÀNCIA és un projecte multidisciplinari que barreja teatre relacional, arts vives, instal·lació artística i tecnologia. Una peça composta per testimoniatges reals, poesia visual, textos dramàtics, animació audiovisual i poesia, que fa una reflexió sobre el que hem viscut, però sense oblidar com era el nostre punt de partida abans de la pandèmia i cap a on hauríem de caminar com a societat.
Al llarg dels noranta-vuit dies de l’estat d’alarma només podíem recórrer unes certes distàncies: fins al mercat per a comprar menjar (dos-cents cinquanta-tres passos en el meu cas), per a treure al gos, per a anar a treballar si formaves part dels treballadors essencials, per a tirar les escombraries als contenidors. Els menors no tenien dret a recórrer cap distància fora de casa, no hi havia escola, no hi havia parcs, no hi havia possibilitat de trepitjar la sorra.
Les distàncies no recorregudes eren les que es feien més difícils: la distància fins a la casa dels teus pares, fins al col·legi dels nens, fins a l’abraçada dels teus amics, fins al petó de la teva parella. De sobte el temps també es va convertir en distància: vint dies per a anar al teatre, setanta dies per a tornar a fer olor el seu jersei, trenta-cinc dies per a acabar aquesta partida de billar que va quedar a mig fer, cinquanta-quatre dies per a veure als avis al pati de la residència, els dies que queden fins a tornar a ballar en un concert de música.
Algunes distàncies s’han fet infinites, com les que hi ha fins als éssers estimats que han mort. Unes altres s’han escurçat, com la que et separa dels veïns de l’edifici de davant, o la distància amb els amics que estan fora, però que s’acosten a través de videotrucades. Però hi ha altres noves; distàncies per imposició: com la distància interpersonal. Potser ara hem de repensar les nostres distàncies, fer-les a la nostra mesura, escurçant unes i allargant unes altres, per a ser, en la mesura que sigui possible, més felices com a individus i com a societat.